“Estirada al divan” (Sofà Ascot, 2007) vaig pintar la meva relació amb el món masculí (Autoretrat a Londres amb el tigre de Rousseau, 2008-2009). L’ambigua lluita contra la imposició dels valors patriarcals per modelar-me l’existència acabà amb un esgotament vital (Venus “Hasta la última gota”, 2010) i una pintura premonitòria (Venus desbudellada, 2010). Mig any després una mà femenina, d’ungles pintades escapa d’un guant masculí, gran i fosc (A Feminine Touch, 2011). Cerco (La pintora en el seu laberint, 2013) i sorgeixen idees (Sant Mateu: “No llenceu perles als porcs”, 2013). Tanco l’etapa atorgant un nou final al tabú familiar de la tia àvia secreta (sèrie d’Elisa Coll, 2014).