Notice: wpdb::prepare s'ha cridat de manera incorrecta. La consulta no conté el nombre correcte de text variables (2) per al nombre d'arguments que s'han passat (3). Mireu La depuració en el WordPress per a més informació. (Aquest missatge s'ha afegit en la versió 4.8.3.) in /usr/home/boncompte.com/web/wp-includes/functions.php on line 4139 PRESENTACIÓ | Ció Boncompte

Els meus temes acostumen a tenir un denominador comú: l’exaltació d’activitats femenines infravalorades. Tasques de la llar realitzades per la dona (“SL”, sus labores), que sumades a la seva activitat professional la fan doblement esclava del sistema patriarcal. A més, l’educació racional ha manllevat a la dona refugis màgics (religió) abocant-la a recursos científics (ansiolítics). Protesto, femeninament i pacíficament, pintant “quadres-receptes de cuina”, “quadres-jersei”, Verges i SantesCronopios.

Dibuixo des de que vaig agafar un llapis i pinto a l’oli des dels 10 anys. Mai la representació perspectiva m’ha solucionat una composició perquè implica una visió tècnica del món que no és la meva. El festival cromàtic que aboco sobre les teles és el somni que em permet sobreviure en l’hostil sistema patriarcal. Entre els colors vius i la manca de perspectiva afloren motius, esquemes… que he vist o copiat pels museus del món. Així, darrera de la Coca de recapte (2002) hi ha L’adoració dels Mags de Gentile da Fabriano i els Bunyols de na Francisca (2014) estan emparentats amb Sants Sopars florentins.

Del plaer per cuinar sorgiren els primers “quadres-recepta de cuina” (Crema d’ortigues de S’Hort, 1998). En aquests quadres varen esclatar tots els meus sentits a través dels traços enèrgics, dels colors llampants, de la sobredimensió del meravellós… Era lliure i aquesta llibertat la trobava en l’àmbit de les tasques femenines… Aquesta pintura em definia. El primer cicle de “quadres-recepta de cuina” el vaig tancar amb el mural Truita en papillote amb salsa  de garoines (2006) pel restaurant de l’hotel Hermitage (Soldeu, Andorra).

La passió per la pintura em va portar a la història de l’art i al 2009 vaig llegir la tesi doctoral: Iconografia picassiana, 1905-1907. Influència de la pintura pompeiana (Premi Blecua 2012, Universitat de Barcelona). En aquesta època, els olis varen substituir als acrílics i “estirada al divan” (Sofà  Ascot, 2007) pintava el que, amb distància, es pot llegir com la meva relació amb el món masculí (Autoretrat a Londres amb el tigre de Rousseau, 2008-2009). L’ambigua lluita contra la imposició dels valors patriarcals  per modelar-me l’existència acabà amb un esgotament vital (Venus “Hasta la última gota”, 2010) i una pintura premonitòria (Venus desbudellada, 2010). Mig any després una mà femenina, d’ungles pintades escapa d’un guant masculí, gran i fosc (A Feminine Touch, 2011). Cerco (La pintora en el seu laberint, 2013) i sorgeixen idees (Sant Mateu: “No llenceu perles als porcs”, 2013). Tanco l’etapa amb l’Elisa Coll (sèrie d’Elisa Coll, 2014). La pintura atorga un nou final al tabú  familiar de la tia àvia secreta (Elisa). Són 7 anys de pacients collages d’imatges procedents dels fons de la història de l’art, d’anuncis, de revistes… per explicar, mitjançant la combinació de les seves pròpies histories, una nova narració.

Celebro la nova vida de l’Elisa amb una paella doble (Paella a Cala Llombards, 2014) i reprenc amb alegria un segon cicle de “quadres-recepta de cuina”. Pinto receptes romanes, escrites en llatí (eradicat de les escoles a favor d’assignatures oficialment “útils”).

Imitant les irregulars, matusseres i divertides puntades que faig en un sargit, teixeixo a pinzellades el primer jersei per un nadó (Jaime, 2014). Cosir, teixir, brodar… són part de de les tasques anònimes de les dones. Amb aquestes activitats s’aïllaven, com en resar (sèrie Les oracions de les dones, 2014-2015), en un microcosmos de pau i d’alegria dins del dement macrocosmos de la veritat viril.

Teixint, les dones traslladaven els més íntims desitjos sobre la roba del futur nadó: Es casarà amb un ministre (2015). Les escultures que anomeno Muralles tèxtils, mostren el primer jersei que cobreix l’esser humà quan neix: una cuirassa votiva teixida per amoroses projeccions maternes que ofega la llum pròpia del nounat. A Els plats trencats de Venus retorno al fang, a la ceràmica de la meva infància, per explicar aspectes complexes i, sovint, foscos de la trajectòria de Venus (Venus mutant taronja, 2015), és a dir: de la trajectòria de la dona.